I tu, quan celebres el teu sant?

Hi ha persones que saben perfectament quan celebren el seu sant.

En Jordi, per exemple.

No crec que existeixin gaires Jordis que arribin al 23 d’abril i diguin:

—Gràcies, però jo ho celebro el 17 de novembre.

Podria passar.

En aquest món passa de tot.

Però no sembla probable.

Amb en Joan passa una cosa semblant. Sant Joan és per Sant Joan. En Josep celebra Sant Josep. La Montserrat, Santa Montserrat. En Narcís, Sant Narcís. I l’Esteve, Sant Esteve, un dia especialment fàcil de recordar perquè arriba just després de Nadal i acostuma a haver-hi canelons.

Hi ha noms que venen amb el dia incorporat.

No cal investigar res.

No cal consultar cap calendari.

No cal trucar a la tia que conserva la memòria oficial de la família.

Amb altres noms, en canvi, el sant és una qüestió pràcticament opinable.

Aquesta setmana, el meu germà Pau va escriure al grup de WhatsApp de la família:

—Avui, 17 de juliol, és Sant Aleix?

I la Laura li va respondre:

—Nosaltres ho celebrem el 17 de febrer.

Nosaltres ho celebrem.

Com si el sant d’una persona fos una decisió familiar.

Com si, en algun moment, ens haguéssim assegut tots al voltant d’una taula, haguéssim revisat les diferents opcions i haguéssim acordat democràticament que el 17 de febrer ens anava millor.

No recordo que això passés.

Però el celebrem aquell dia.

I avall.

Dels grups de WhatsApp familiars ja en parlarem un altre dia.

El meu sant tampoc està gaire clar

A mi em feliciten cada any per Sant Joan.

No tots.

Però prou persones perquè ja tingui una resposta preparada.

Els dic que els Iban amb b tenim personalitat pròpia i, evidentment, també sant propi. El 16 de maig. Els Ivan amb ve baixa, en canvi, poden celebrar-lo per Sant Joan.

És una broma dolenta.

Ho sé.

No cal que ningú m’ho digui.

També és una broma que repeteixo cada any, cosa que no la fa millor, però sí més meva.

La majoria de persones que em feliciten per Sant Joan no entenen gaire bé l’explicació.

Algunes creuen que m’ho invento.

Altres pensen que és una qüestió ortogràfica que jo m’he pres massa seriosament.

Probablement totes dues coses tenen una part de veritat.

El cas és que jo celebro el sant el 16 de maig.

Per què?

Perquè sí.

Perquè algú devia trobar, en algun moment, un sant amb un nom prou similar.

Perquè a casa sempre s’ha fet així.

Perquè les tradicions familiars tenen aquesta capacitat extraordinària de convertir una decisió que ningú no recorda en una norma que ningú no qüestiona.

No fotem.

Al santoral hi ha lloc per a tothom

El problema és que, quan consultes el santoral, descobreixes que tampoc no és exactament un model de simplicitat.

Avui, 20 de juliol, dia en què escric això, se celebren, entre altres:

• Sant Elies, profeta.
• Sant Torlaci, bisbe.
• Sant Pau i Sant Sisenand, diaques i màrtirs a Còrdova.
• Santa Margarida, verge i màrtir.
• Santa Liberata, també verge i màrtir.

No sé quantes persones coneixeu que es diguin Torlaci.

Jo cap.

He consultat també les dades de noms de l’Idescat i Torlaci no hi apareix.

Això no significa necessàriament que no n’hi hagi cap a Catalunya. L’Idescat només mostra els noms que tenen una freqüència igual o superior a quatre persones.

Per tant, les possibilitats són dues:

1. No hi ha cap Torlaci.
2. N’hi ha entre un i tres, probablement alleujats de no sortir en aquest article.

Sigui com sigui, celebro que tingui el seu dia.

El santoral és generós.

Hi ha dies que sembla que reparteixi sants com qui reparteix dorsals en una cursa popular.

I això explica que alguns noms tinguin més d’una data possible. Hi ha diversos sants amb el mateix nom, variants, festivitats locals, advocacions i famílies que han anat adaptant el calendari a les seves necessitats sense deixar-ne constància escrita.

Per això hi ha Aleixos que celebren el sant al febrer i altres al juliol.

I potser algun que el celebra quan se’n recorda la seva mare.

Cosa que, ben mirat, també és un sistema.

Abans posar nom devia ser més fàcil

Durant molts anys, triar el nom d’una criatura no devia requerir gaire creativitat.

Podies posar-li el nom del pare.

O de l’avi.

O del padrí.

O del sant del dia.

O de l’oncle que havia mort i tenia una casa.

No era un sistema especialment innovador, però funcionava.

En una mateixa família hi podia haver tres Joseps, dues Maries, un Joan gran, un Joan petit i un Joanet de seixanta-quatre anys.

Ningú no s’hi perdia.

Bé, segurament sí.

Però se solucionava amb un motiu.

Avui tenim molta més llibertat.

I em sembla bé.

No crec que ens hàgim de limitar al santoral cristià. Ni que tothom s’hagi de dir igual. Ni que un nom hagi de ser català, castellà o tradicional per ser vàlid.

Un nom pot venir d’una altra cultura.

D’un llibre.

D’una pel·lícula.

D’una llengua que ens agrada.

D’una persona que admirem.

O d’un lloc que va ser important per a nosaltres.

Tot això és perfectament raonable.

El problema de la llibertat creativa és que de vegades l’exerceix una persona, però les conseqüències les assumeix una altra.

Posar nom a una criatura és una de les poques decisions creatives en què l’autor no haurà de conviure necessàriament amb l’obra.

Julio César

Segons les dades de l’Idescat, a Catalunya hi ha 1.686 homes que es diuen Julio César.

De nom.

No Julio de nom i César de cognom.

Julio César.

L’edat mitjana és de 45,2 anys, de manera que no podem culpar les xarxes socials, els creadors de contingut ni aquesta obsessió moderna per convertir cada nen en una marca personal abans que aprengui a caminar.

Això ve de lluny.

Algú va mirar un nadó, petit, indefens i probablement adormit, i va pensar:

—Julio César.

No Juli.

No Julio.

Julio César.

És una decisió ambiciosa.

No sabem què esperaven exactament els pares.

Potser que conquerís la Gàl·lia.

Potser que aprovés les matemàtiques de primer de BUP.

La vida després ja decideix.

Et poden posar Julio César i pots acabar dirigint un imperi.

O treballant en una oficina de recanvis a Montcada.

No hi ha res indigne en cap de les dues coses.

Però només en una el nom sembla del tot justificat.

Lovely

També hi ha 19 persones a Catalunya que es diuen Lovely.

Catorze dones i cinc homes.

Lovely.

Que en anglès vol dir alguna cosa així com encantador, adorable o bonic.

No és només un nom.

És una valoració.

Els pares no van considerar suficient identificar la criatura. També van voler deixar escrita la primera ressenya.

Cinc estrelles.

Lovely.

El problema és que un nom dura molt més que el moment en què es posa.

Lovely pot tenir tres anys i ser, efectivament, lovely.

Però també pot tenir quaranta-set anys, portar mitja hora buscant aparcament, haver rebut una factura incorrecta de la companyia elèctrica i no estar vivint una tarda especialment adorable.

I, tot i així, continuarà dient-se Lovely.

Segurament també haurà de suportar tota la vida la mateixa conversa:

—Com et dius?

—Lovely.

—No, vull dir el nom.

La persona que ho pregunta pensarà que acaba de fer una observació molt enginyosa.

Lovely potser ja l’haurà sentida quatre mil vegades.

Aquesta és una de les injustícies dels noms curiosos.

L’acudit sempre és nou per a qui el descobreix.

Mai per a qui el porta.

Messi

A Catalunya també hi ha cinc homes que es diuen Messi.

Messi de nom.

La seva edat mitjana és de 16,2 anys.

L’Idescat no explica per què els van posar aquest nom.

I jo tampoc no ho sé.

Podria ser una coincidència.

Podria existir una tradició familiar que desconec.

Podria haver-hi un significat en una altra llengua.

O podria ser que, en els anys en què Lionel Messi guanyava partits, lligues, pilotes d’or i discussions de bar, cinc famílies decidissin que comprar la samarreta no era suficient.

No ho podem afirmar.

Però tampoc no cal ser psicòleg.

Jo, de fet, no soc psicòleg.

Soc enginyer.

Per accident.

Però cinc nois anomenats Messi, amb una edat mitjana de setze anys, permeten com a mínim sospitar que el futbol va tenir alguna cosa a veure amb la decisió.

També hi ha dinou Neymar.

I deu Michael Jordan.

Michael Jordan sencer.

Això ja no és inspirar-se en un esportista.

És citar correctament la font.

Michael Jordan, a més, va ser un dels meus ídols.

Per tant, puc entendre perfectament la fascinació.

Vaig créixer veient-lo volar, guanyar i convertir una samarreta vermella amb el número 23 en una mena de símbol universal.

Però mai no em va passar pel cap posar Michael Jordan a cap dels meus fills.

Ni Michael.

Ni Jordan.

Ni Air.

Una cosa és tenir un ídol.

Una altra és traslladar aquesta admiració al registre civil i que la criatura hagi de defensar-la oralment durant la resta de la seva vida.

De la televisió al registre civil

La ficció també ha fet la seva aportació.

A Catalunya hi ha:

• 526 Leia
• 137 Luke
• 9 Anakin
• 444 nenes i 8 nens que es diuen Arya
• 54 Daenerys
• 5 Khaleesi
• 4 Hermione
• 55 Arwen
• 270 Neo

No tots aquests noms són necessàriament estranys.

Alguns existien abans dels personatges que els han fet famosos.

Altres sonen bé, són fàcils de pronunciar i han acabat adquirint una vida independent de la pel·lícula o la sèrie.

Leia, per exemple, ja no em sembla un nom especialment extravagant.

Potser perquè n’hi ha 526.

Tot és qüestió de quantitat.

Si només n’hi hagués una, ens semblaria una excentricitat.

Quan n’hi ha més de cinc-centes, comencem a considerar-ho tendència.

El cas de Khaleesi

El cas de Khaleesi és una mica diferent.

Khaleesi no era el nom del personatge.

Era el títol.

És com veure una sèrie sobre política i posar-li al nen Molt Honorable President.

O mirar una sessió del Parlament i dir-li Cap de l’Oposició.

A Catalunya hi ha cinc Khaleesi.

La seva edat mitjana és de 8,3 anys.

Espero que els pares acabessin la sèrie abans d’anar al registre.

No diré res més.

Qui l’hagi vista ja m’entén.

I qui no l’hagi vista encara és a temps de no posar aquest nom a ningú.

Happy, Destiny i altres responsabilitats

Hi ha, després, els noms que no només identifiquen una persona.

També li marquen objectius.

A Catalunya hi ha persones que es diuen:

• Happy
• Joy
• Destiny
• Miracle
• Blessing
• Prince
• Princess
• Queen

Són noms habituals o acceptats en altres llengües i cultures.

Això és important.

El fet que un nom ens sorprengui a nosaltres no vol dir que sigui absurd. Sovint només vol dir que no és del nostre entorn.

No voldria fer allò tan humà de considerar normal tot allò que hem sentit des de petits i ridícul tot allò que hem descobert després dels quaranta.

Però també és cert que, quan saps què signifiquen, alguns noms imposen una certa pressió.

Si et dius Happy, sembla que no puguis estar de mala llet.

Si et dius Miracle, una tarda normal pot semblar una mica decebedora.

Si et dius Prince, qualsevol feina administrativa perd solemnitat.

I si et dius Destiny, tens poc marge per dir que encara no saps què faràs amb la teva vida.

Els pares sovint posem noms pensant en un nadó.

Això és comprensible perquè, en aquell moment, és el que tenim al davant.

Però els nadons duren molt poc.

Després es converteixen en nens.

En adolescents.

En adults.

En persones que han de demanar hora al dentista, discutir una multa, enviar un currículum o reclamar una maleta perduda.

Potser la prova definitiva d’un nom no és imaginar-lo escrit a la porta de l’habitació d’un nadó.

Potser és imaginar-lo en una reunió de comunitat.

Zeus, de comptabilitat

També hi ha 162 Zeus a Catalunya.

I 59 Thor.

No tinc res contra Zeus.

Ni contra Thor.

Són noms mitològics, amb una història molt més antiga que molts noms que avui considerem tradicionals.

Però són noms exigents.

No és el mateix entrar en una reunió i dir:

—Bon dia, soc en Marc, de comptabilitat.

Que dir:

—Bon dia, soc Zeus, de comptabilitat.

En el segon cas, esperes alguna cosa més.

No sé exactament què.

Potser que aprovi els pressupostos amb un llamp.

O que converteixi el director financer en cendra perquè ha tornat a bloquejar una inversió.

Thor tampoc no pot passar desapercebut.

Un home que es diu Thor no hauria de necessitar ajuda per obrir un pot de conserves.

Ja sé que és injust.

El nom no determina la persona.

Però genera expectatives.

I les expectatives són una càrrega que els pares repartim amb molta facilitat quan encara no som nosaltres qui l’haurem de portar.

La qüestió no és si el nom és estrany

Seria fàcil riure’s de tots aquests noms i concloure que abans la gent tenia més seny.

No crec que sigui veritat.

Abans també es prenien decisions sorprenents.

La diferència és que no hi havia bases de dades, xarxes socials ni articles com aquest per agrupar-les.

A més, molts noms que avui ens semblen completament normals van ser estranys en algun moment.

Algú va ser la primera Aina.

El primer Nil.

La primera Abril.

El primer Unai que va haver d’explicar el seu nom a Catalunya.

Les societats canvien.

Els noms també.

No crec que el problema sigui posar un nom poc habitual.

Ni inspirar-se en la ficció.

Ni escollir un nom estranger.

Ni voler que el teu fill tingui una identitat singular.

El problema és no pensar que la identitat serà seva.

No nostra.

Nosaltres triem el nom una tarda.

Ells l’hauran d’utilitzar tota la vida.

L’hauran de pronunciar.

L’hauran de lletrejar.

L’hauran de repetir per telèfon.

L’hauran de corregir.

I, en alguns casos, hauran d’escoltar mil vegades la mateixa broma d’algú convençut que és el primer que se n’ha adonat.

Això és el que em fa pensar.

No si un nom és bonic.

No si és original.

No si està al santoral.

Sinó si la persona que el portarà podrà presentar-se sense haver d’afegir immediatament una explicació.

La prova definitiva

Potser abans d’inscriure una criatura al registre hauríem de fer una prova molt senzilla.

Pronunciar el nom en veu alta en situacions normals.

No només mirant el nadó adormit.

No només escrit amb lletres de fusta sobre una paret de color beige.

En situacions reals.

—Messi, recull l’habitació.

—Khaleesi, has fet els deures?

—Zeus, pots baixar les escombraries?

—Lovely, li falta la signatura a la pàgina quatre.

—Julio César, quan puguis em passes l’Excel.

Si després d’això el nom encara ens sembla una bona idea, endavant.

Qui soc jo per discutir-ho?

Ja he dit que no soc psicòleg.

Soc enginyer.

Per accident.

I em dic Iban amb b.

El meu sant és el 16 de maig.

Crec.

No fotem.