El mòbil com a òrgan vital

Ens hem afegit un òrgan nou. No hi ha cap operació, cap cicatriu: només un aparell que sostenim amb les dues mans com si fos una peça del cos que hem oblidat a fora.

Hi mirem sense mirar. Passem el dit amunt i avall com qui remena una sopa perquè no es cremi. No busquem res concret; només comprovem que el món continua funcionant sense nosaltres.

El divertit és quan diem, seriosament, que hauríem de desconnectar. Ho diem al mòbil. Ho diem mentre mirem el mòbil. I el mòbil, com un gat vell, ens escolta amb una paciència que no ens hem guanyat.